perduda...

No sé on ets, no et trobo. Potser en algun racó de món que jo no visitaré mai. O potser aquí a la cantonada, o sota la meva finestra. Qui sap, potser ni existeixes. Ja no sé què pensar… no et veig enlloc, no et trobo… només m’he acostat a tu en algun instant molt precís. Però no t’he tocat, no t’he assaborit, no t’he sentit. No he notat la teva presència en mi. A vegades sembla que em xiuxiueges alguna cosa a l’orella, mentre dormo, o potser en somnis. Sembla que em donis ànims, ànims per seguir-te buscant, per seguir endavant, per no abandonar en la meva lluita diària. M’agradaria veure’t de tan en tan, saber com ets, sentir-te, olorar-te, abraçar-te i sentir-te aprop meu. No em creus quan et dic que no sé on ets, que no sé si existeixes realment. Crec en tu com en una fe cega, com en una història sense fonament. Potser és perquè necessito creure en alguna cosa, en quelcom que em faci sentir viva. Et veig com una fita molt llunyana, com un núvol que no tocaré mai. No sé si he de seguir creient en tu, no sé fins quan hauré de seguir somiant històries sense final amb un futur incert. No sé fins quan durarà aquesta agonia, necessito tenir-te aprop per viure. Necessito de tu en petites dosis per seguir el meu camí. Et necessito. On ets FELICITAT?

Absència entre la multitud

Comença a fer dies que viu enmig d’una gran ciutat, entre gent anònima i singular. Un ciutat plena d’estranys que cada dia la trobem pel carrer. Ella se’ls mira amb resignació... no pot dir “bon dia” a ningú... tothom li resulta desconegut... Només de tant en tant una cara amable, potser una dona gran la mira, i sembla que l’entén. Per un moment no se sent tant sola. Sap que hi ha molta altra gent en al mateixa situació, sobretot gent gran perduts en un món on enlloc de sentiments regnen les venes de quitrà...
Es troba en un pis petit, compartit, enmig de la gran civilització. Allà dins se sent feliç, és el seu petit refugi. La por li entra quan ha de sortir i enfrontar-se al dia a dia... Sortir amb pas ferm, plantar cara al món, un món que mai li ha somrigut. Però ella té orgull! Massa fins i tot, i és capaç de fer-se la forta i no mostrar mai les seves debilitats enfront de l’enemic, ni dels amics.
Surt corrent cada dia per no fer tard a classe i de camí només es troba estranys, tot li resulta molt llunyà. La grandiositat de la ciutat li embolica les entranyes, sent la fredor de la gent que divaguen amunt i avall sense conèixer el veí del davant. L’Anna no s’hi acostuma... Ella surt de casa seva i es troba amb un carrer tranquil, amb els veïns del poble, amb les amistats... Ara no es troba més que estranys. Busca una mirada còmplice i només es troba mirades de desconfiança. Hi ha instants en què sent veritable por d’estar sola entre tanta gent... Té la sensació de desconèixer el món que l’envolta, té por que aquest món l’ofegui.
Esperant que arribi el metro només veu cares desconegudes que passen desapercebudes entre la multitud. Se sent un soroll de fons. És el metro que s’acosta. Ella només veu un túnel que sembla portar a la fi del món. Qui sap... potser un món millor! O potser no hi ha més món enllà del túnel... Li agrada imaginar, deixar-se anar... però ara només es troba reprimida entre un món en el que no hi encaixa.
Puja al metro intentant trobar un lloc on agafar-se, obrint-se camí entre cossos desconeguts que l’empenyen per tot arreu. Les mirades frívoles es creuen entre els viatgers. Sembla que tothom desconfia de tothom. L’Anna no n’és cap excepció... La gran ciutat no li agrada. Enyora la vida del poble. Comença el viatge que, per sort o per desgràcia, ja sap on la portarà... algun dia li agradaria canviar, poder anar a un altre lloc, és igual quin, però canviar la rutina i gaudir de la vida.
Les parades van passant i van canviant els companys de viatge, si se’n poden dir companys... l’Anna se’ls mira.. intenta saber què s’amaga darrere cada persona. Mai se sap... S’imagina les seves possibles vides, ho medita, ho canvia, ho pensa, tot i que al cap i a la fi, mai en sabrà res... Potser només li serveix per distreure’s o per pensar en altres coses que no siguin les seves. Ells es troba ben perduda... però és massa orgullosa per reconèixer-ho. De sobte una veu ja familiar, la megafonia, anuncia la seva parada. S’obre camí entre els estranys per poder baixar.
Surt al carrer i la llum del sol l’ajuda a despertar-se. De cop i volta s’ha d’aturar. Travessar la Gran Via no és cosa fàcil a les 8 del matí. Unes senyals lluminoses l’obliguen a aturar el seu pas mentre una altra senyal dóna pas als vehicles amb motor. Tot el món s’ha de regir per aquestes absurditats? No podríem canviar-ho? Fer un món millor... el seu somni.. No hi pot fer més, és una idealista, una somia truites dit en altres paraules. En pocs segons una multitud s’aplega la seu voltant esperant poder travessar. Al cap d’uns minuts els llums canvien de colors i es canvien els papers, ara ella ja pot continuar el seu camí.
Finalment passa la porta de la facultat. Sembla que hagi entrat en un altre món... Regna la calma i les cares de son.... Els estudiants van amunt i avall cercant la seva aula. L’Anna comença a trobar cares conegudes, pot començar a dir “bon dia” i això li dibuixa un somriure cada matí. Entra a la seva aula i comença un nou dia...


“Mai no som tant feliços ni tant desgraciats com ens imaginem.”
François de la Rochefoucauld

Dimecres 9.30, últim examen. Ara només podem esperar les notes amb esperança i amb resignació… i mentrestant què? Doncs no deixar passar l’oportunitat de gaudir pel simple fet de no fer res… Passar hores al sofà davant la caixa tonta, escriure, llegir, quedar amb els amics i sortir… El cafè, el moment màgic de quedar amb els amics per fer un cafè. Un excusa… segurament, però un gran moment, una gran oportunitat per trobar-te amb tot aquells a qui necessites veure, amb qui necessites parlar, amb tots aquells que et donen suport moral mentre tu estàs tancada a casa estudiant “pollancres i roures” i llibres, i literatura i poetes clàssic… Petits moments de màgia, petits moments carregats de cafeïna i de bona companyia, d’amics.

Com diuen els Pets; una estona de cel...