Bon Nadal

I arriba un altre Nadal, un altre cap d’any i el moment de fer balanç. Però aquest any no vull fer balanç, no vull omplir només la part negativa de la balança, la llista pros i contres. Tampoc vull fer propòsits per l’any vinent ni demanar desitjos que sé que mai es compliran. No vull pensar en cap futur mentre visqui en un present estroncat.
No vull fer balanç recordant un any dolorós, un any de vidres entelats i d’estels caiguts. No vull recordar punxades penetrants de dolor, ni els pessics que contínuament han interromput breus i dolços somnis. No vull fer memòria de les esgarrapades, dels pelats ni de les caigudes. No vull passat comptes de les gotes que s’ha empassat el coixí ni dels remordiments amuntegats damunt la tauleta.
Voldria passar pàgina, tancar un capítol i obrir-ne un altre però no, això no és possible. Tot plegat només és un punt i seguit. Un punt i seguit que exigeix treure la força i la voluntat per somriure a la vida, mentre ella només em deixa fer camins amb pujades amb pedres i entrebancs i amb núvols de tempesta que converteixen el dia a dia en una lluita per la supervivència.
Ha arribat un altre Nadal amb les esperances trencades en mil bocins de pols d’estels escampats per l’infinit.

'Camines sense fe, sense destí, sense saviesa, fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensant en aquells anels és l'única forma que tens de continuar'. LNB, Tornarem

Cau el sol, esgotat,
deixant pas a una nova nit.
Una de les moltes nits
que s’amunteguen en un racó.
Respiro, prenc alè,
ferides que són part del meu present.
Miro lluny, enrere,
mentre avanço, descalça,
per un camí ple d’espines.
El món cau mentre intento fugir sense èxit.
Les espines es claven,
penetren, i no cicatritzen.
Floreixen de nou a cada sortida del sol,
a cada alba reapareixen
mentre unes sobre les altres
es converteixen en una muntanya
que no sóc capaç d’escalar.

buscant perquès...

Buscant respostes a tots els perquès. Però sense trobar-les. Convivint a cada instant amb una situació no del tot nova però si molt més propera del que tots podríem desitjar. Noves rutines, noves vivències, noves situacions que, ara mateix, em superen. Les llàgrimes contingudes s’amaguen sota la pell fins que ja no n’hi caben més i surten a la mateixa hora que els estels. La impotència torna a ser la companya de viatge que volem evitar però que no ens podem treure de sobre. I mentrestant els dies passen i la vida segueix com si el meu petit univers no formés part del món. Un microcosmos que divaga perdut sense patró.

RELLOTGES

'Llargues fileres de desitjos inconfessats travessen la meva ment,ara que s'esgota aquest emmalaltit capvespre de diumengei les roses del jardí ja han decidit tornar a negar-me el fruit de la seva bellesa. La vida és un rellotge que arrossega els minuts com els trens que no van enlloc ni espera ningú.Volia recuperar allò que mai no vaig acabar de posseir, però la paràlisi que em consumeix per dins ja ha decidit per mi.'

DAVID ESCAMILLA, Les edats del fred