Noves aventures

Gairebé sense temps per fer-me’n la idea, gairebé encara amb els nervis del primer, gairebé sense tocar de peus a terra… ha començat un nou projecte, una nova manera de veure el món, una nova manera de sentir-me realitzada.
Com un nen en el seu primer dia de cole, aquest dilluns ha començat una nova etapa. No sé si durarà, no sé si me’n sortiré, no sé si funcionarà… sé poques coses, però una, és que en tinc ganes!
Corregudes cap a l‘estudi, trucades gratificants i altres que et deixen sense entrevista, cròniques per la COM mentre cal preparar entrevistes, mirades de complicitat entre els companys, copets a l’esquena i somriures que m’empenyen a creure’m, cada dia una miqueta més, que estic fent un magazine diari...
És molta feina, és molta responsabilitat i requereix de tota la meva atenció. Tots sentits estan expectants, tots apunt per captar qualsevol idea. No sé si és bo, no sé si m’afectarà més del compte. Ara el que sé és que em sento realitzada, que la feina em surt per les orelles però, que quan arriba el punt d’un quart de dues i és hora de seure davant del micròfon em sento a gust...

Ens fem grans i ...

I descobrim, dia rere dia que la vida és injusta. És injusta pels més petits i també pels més grans. Amb una mica de sort s’arriba a una certa edat i tot es complica. La vida no perdona ni durant els últims anys que ens queden. No podem passar una vida tranquil•la, no poden gaudir del temps perquè se'ns escola entre els dits.

I què passa quan ens fem grans? amb una mica de sort passem dels 80 en bones condicions de salut després d'una vida dura on el treball i el sacrifici han estat a taula cada dia. I passem els 80 i comencem a ser conscients de que tot té un final i que el nostre, segurament, no és gaire lluny. Ens agrada pensar que tot i això, potser, aquests últims anys els passarem tranquils, aprofitant les estones de sol, entre converses sobre batalletes passades.

Però no, ni durant aquests últims anys que ens queden se'ns perdona.Arriba el moment de les malalties, de veure que no et pots valdre per tu mateix i de començar a fer-se la idea de que ens convertim en una càrrega familiar. Ens han d'acompanyar a les visites amb el metge i a comprar. I ens han de consolar també, quan veiem com perdem la salut en mans de noves malalties que, només amb una paraula, ens desfan en mil bocins.

FOTO: Tiergarten; el pulmó verd del centre de Berlín