No sé on ets, no et trobo. Potser en algun racó de món que jo no visitaré mai. O potser aquí a la cantonada, o sota la meva finestra. Qui sap, potser ni existeixes. Ja no sé què pensar… no et veig enlloc, no et trobo… només m’he acostat a tu en algun instant molt precís. Però no t’he tocat, no t’he assaborit, no t’he sentit. No he notat la teva presència en mi. A vegades sembla que em xiuxiueges alguna cosa a l’orella, mentre dormo, o potser en somnis. Sembla que em donis ànims, ànims per seguir-te buscant, per seguir endavant, per no abandonar en la meva lluita diària. M’agradaria veure’t de tan en tan, saber com ets, sentir-te, olorar-te, abraçar-te i sentir-te aprop meu. No em creus quan et dic que no sé on ets, que no sé si existeixes realment. Crec en tu com en una fe cega, com en una història sense fonament. Potser és perquè necessito creure en alguna cosa, en quelcom que em faci sentir viva. Et veig com una fita molt llunyana, com un núvol que no tocaré mai. No sé si he de seguir creient en tu, no sé fins quan hauré de seguir somiant històries sense final amb un futur incert. No sé fins quan durarà aquesta agonia, necessito tenir-te aprop per viure. Necessito de tu en petites dosis per seguir el meu camí. Et necessito. On ets FELICITAT?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada