...estudiar...

Un munt d’apunts i llibres s’amunteguen sense fre damunt la taula. Pels universitaris significa que s’acosta el juny... Un mes dur. Ens hi juguem molt i ningú se’n fa la idea. És el nostre futur, la llicenciatura que esperem que algun dia arribarà... Ens deixem els colzes sobre la taula i a les biblioteques, i les llàgrimes cauen davant l’esforç perdut amb un suspens injust. Les eminències que donen classe també s’equivoquen. Viuen en el seu núvol inflat. Per més eminències que siguin molts d’ells sempre seran un pèssims pedagogs... Però el món està muntat així.
A dos quarts de tres s’han acabat les classes.... i ara què? Ara queda tot un mes de treball intens. Davant meu un munt d’informació acumulada en molt poc temps espera ser devorada per les meves entranyes. Avui en dia el pitjor mal de l’home és la saturació d’informació. Per naturalesa som incapaços d’absorbir aquests nivells i tot plegat ens porta a un estat d’angoixa permanent gens recomanable per a cap ésser humà. Com tot l’angoixa és bona, però amb mesura... Una mesura que molts pocs són capaços de trobar.
Són dies en què una mosca és capaç de distreure’ns durant hores... i després el remordiment i l’angoixa causada per aquest fet ens roseguen el cervell durant dies... Però som tossuts i seguim, i seguim fins que se’ns clouen els ulls i arribem a somiar damunt de tot el que ens hem de ficar al cap perquè un dia determinat ho puguem escopir sobre el paper, i perquè després trobem el nostre nom en una llista amb un bona nota al costat... Acadèmicament estudiar és això! Llavors ve allò tant bonic de la realització, la formació i la realització personal.. Bé, cadascú que s’ho miri com vulgui... és cert que ens formem com a persones però a base de molt sacrifici que desgraciadament ningú reconeix... I sinó quants cops hem sentit allò de: que viuen bé aquests estudiants sense forte res! O no?

Dies

Dies obscurs vaguen en el buit. La sordesa, intencionadament m’afecta. La vista, veu més enllà del mar. El tacte aconsegueix sensacions agradables. L’oïda sent el q li interessa. L’olfacte només nota l’aire carregat i el gust percep grans amargs que gairebé no pot superar.
Dies feixucs em volten. Deixant un rastre àcid i una remor d'ortigues al cos. El braç cansat es deixa caure sense por amb un intent fracassat per alliberar tensions. I el mocador, es deixa caure suaument per entre pensaments impurs carregats de bona fe.
Dies intencionats m’ataquen. M’intenten descobrir utilitzant mals mètodes que encara pus resistir. Em paren les millor trampes que tenen, intenten mantenir l’equilibri, no es possible. A vegades caure és més fàcil del que sembla, i aixecar-se, molt complicat sense una ànima en qui confiar.
Dies neguitosos humitegen el que troben. Omplen llàgrimes amb els mes tristos sentiments. Llàgrimes vessades donen testimoni. Aquest moltes vegades insultat per qui més el comprèn, o falsos testimonis que acaben d’humitejar el que en cara queda eixit.
Dies fracassats van quedant enrere. Infinits intents inútils per pujar paret, o encara, per posar fonaments. Gairebé per cavar-te la tomba i així, deixar intents frustrats el més enrere possible.
Dies inútil em desperten, obligant-me a començar una nova jornada, de segur carregada de contundents ventades que m’obligaran a caure, ventades plenes d’ignorància i hipocresia. Moments més tard hauré de tornar a aixecar les alegries que suposadament hauran sorgit del no res.
Dies angoixats em travessen, com una llança enmig del cor, deixant així el dolor al descobert, perquè qualsevol àguila vingui a estripar-me la vida, i així no haver de patir més.

viure en present

Què m’està passant? Em sento incòmoda a tot arreu. No trobo el meu espai, ni el meu ritme de vida. Noto que passen els dies i les setmanes com si res. No els visc, no els sento...Sona el despertador i només tinc ganes de tornar a ficar-me al llit. No sé com posar ordre a tot aquest desgavell que em consumeix. No sóc jo, jo només sóc feina, treballs, estrès, presses... no sento l’aire sobre la meva pell, no sento el fred ni la calor, no tinc temps de sentir alegria ni tristesa. Potser ja he perdut fins i tot la capacitat de sentir. Potser només serveixo per pensar en el futur immediat; on he d’anar ara? Què he de fer demà?.. i avui? I ara mateix? Perquè no puc viure en present?
No tinc vida pròpia, ara la meva vida la configuren les meves putes obligacions. Només faig el que toca, no faig res que em vingui de gust, i és que no tinc temps... i, últimament, ni ganes.
Em consumeixo, em podreixo per dins. Potser aviat deixaré fins i tot de respirar. Potser aquest dia serà el retrobament amb mi mateixa.

Deixar passar les oportunitats… totes i cada una sense donar-me opció a un petit canvi en al meva vida. Paulo Coelho diu que si tinguéssim més present la mort valoraríem molt més la vida i mai deixaríem de fer aquella trucada tant desitjada. Té tota la raó. I jo sóc el perfecte exemple d’aquests que no fan mai res per… no el sé el perquè… potser per por? Per manca de saber improvisar? D’arriscar? No ho sé… cada cop tinc més por de tot, por de canviar alguna cosa de la meva vida,. Cada dia demano a crits un canvi, una alegria… i quan en tinc la oportunitat.. em faig enrere… no fos cas que arrisqués i no sortís bé. Fins q arribarà el meu dia i no hauré fet res d’emocionant. Potser la mort ens hauria d’amenaçar una mica més a tots i cadascun de nosaltres...