Bon Nadal

I arriba un altre Nadal, un altre cap d’any i el moment de fer balanç. Però aquest any no vull fer balanç, no vull omplir només la part negativa de la balança, la llista pros i contres. Tampoc vull fer propòsits per l’any vinent ni demanar desitjos que sé que mai es compliran. No vull pensar en cap futur mentre visqui en un present estroncat.
No vull fer balanç recordant un any dolorós, un any de vidres entelats i d’estels caiguts. No vull recordar punxades penetrants de dolor, ni els pessics que contínuament han interromput breus i dolços somnis. No vull fer memòria de les esgarrapades, dels pelats ni de les caigudes. No vull passat comptes de les gotes que s’ha empassat el coixí ni dels remordiments amuntegats damunt la tauleta.
Voldria passar pàgina, tancar un capítol i obrir-ne un altre però no, això no és possible. Tot plegat només és un punt i seguit. Un punt i seguit que exigeix treure la força i la voluntat per somriure a la vida, mentre ella només em deixa fer camins amb pujades amb pedres i entrebancs i amb núvols de tempesta que converteixen el dia a dia en una lluita per la supervivència.
Ha arribat un altre Nadal amb les esperances trencades en mil bocins de pols d’estels escampats per l’infinit.

'Camines sense fe, sense destí, sense saviesa, fugint del que no entens, fugint d'aquest present, pensant en aquells anels és l'única forma que tens de continuar'. LNB, Tornarem

Cau el sol, esgotat,
deixant pas a una nova nit.
Una de les moltes nits
que s’amunteguen en un racó.
Respiro, prenc alè,
ferides que són part del meu present.
Miro lluny, enrere,
mentre avanço, descalça,
per un camí ple d’espines.
El món cau mentre intento fugir sense èxit.
Les espines es claven,
penetren, i no cicatritzen.
Floreixen de nou a cada sortida del sol,
a cada alba reapareixen
mentre unes sobre les altres
es converteixen en una muntanya
que no sóc capaç d’escalar.

buscant perquès...

Buscant respostes a tots els perquès. Però sense trobar-les. Convivint a cada instant amb una situació no del tot nova però si molt més propera del que tots podríem desitjar. Noves rutines, noves vivències, noves situacions que, ara mateix, em superen. Les llàgrimes contingudes s’amaguen sota la pell fins que ja no n’hi caben més i surten a la mateixa hora que els estels. La impotència torna a ser la companya de viatge que volem evitar però que no ens podem treure de sobre. I mentrestant els dies passen i la vida segueix com si el meu petit univers no formés part del món. Un microcosmos que divaga perdut sense patró.

RELLOTGES

'Llargues fileres de desitjos inconfessats travessen la meva ment,ara que s'esgota aquest emmalaltit capvespre de diumengei les roses del jardí ja han decidit tornar a negar-me el fruit de la seva bellesa. La vida és un rellotge que arrossega els minuts com els trens que no van enlloc ni espera ningú.Volia recuperar allò que mai no vaig acabar de posseir, però la paràlisi que em consumeix per dins ja ha decidit per mi.'

DAVID ESCAMILLA, Les edats del fred

Noves aventures

Gairebé sense temps per fer-me’n la idea, gairebé encara amb els nervis del primer, gairebé sense tocar de peus a terra… ha començat un nou projecte, una nova manera de veure el món, una nova manera de sentir-me realitzada.
Com un nen en el seu primer dia de cole, aquest dilluns ha començat una nova etapa. No sé si durarà, no sé si me’n sortiré, no sé si funcionarà… sé poques coses, però una, és que en tinc ganes!
Corregudes cap a l‘estudi, trucades gratificants i altres que et deixen sense entrevista, cròniques per la COM mentre cal preparar entrevistes, mirades de complicitat entre els companys, copets a l’esquena i somriures que m’empenyen a creure’m, cada dia una miqueta més, que estic fent un magazine diari...
És molta feina, és molta responsabilitat i requereix de tota la meva atenció. Tots sentits estan expectants, tots apunt per captar qualsevol idea. No sé si és bo, no sé si m’afectarà més del compte. Ara el que sé és que em sento realitzada, que la feina em surt per les orelles però, que quan arriba el punt d’un quart de dues i és hora de seure davant del micròfon em sento a gust...

Ens fem grans i ...

I descobrim, dia rere dia que la vida és injusta. És injusta pels més petits i també pels més grans. Amb una mica de sort s’arriba a una certa edat i tot es complica. La vida no perdona ni durant els últims anys que ens queden. No podem passar una vida tranquil•la, no poden gaudir del temps perquè se'ns escola entre els dits.

I què passa quan ens fem grans? amb una mica de sort passem dels 80 en bones condicions de salut després d'una vida dura on el treball i el sacrifici han estat a taula cada dia. I passem els 80 i comencem a ser conscients de que tot té un final i que el nostre, segurament, no és gaire lluny. Ens agrada pensar que tot i això, potser, aquests últims anys els passarem tranquils, aprofitant les estones de sol, entre converses sobre batalletes passades.

Però no, ni durant aquests últims anys que ens queden se'ns perdona.Arriba el moment de les malalties, de veure que no et pots valdre per tu mateix i de començar a fer-se la idea de que ens convertim en una càrrega familiar. Ens han d'acompanyar a les visites amb el metge i a comprar. I ens han de consolar també, quan veiem com perdem la salut en mans de noves malalties que, només amb una paraula, ens desfan en mil bocins.

FOTO: Tiergarten; el pulmó verd del centre de Berlín

El rostre del dolor

És només una de les moltes cares que es poden veure al "Museu Jueu" de Berlín. Encara que no ho sembli, la sala, que compta amb un gran nombre de cares de metall escampades pel terra, és un homenatge als jueus morts a la Alemanya de Hitler. Per homenatjar-los calia passejar per sobre d'aquestes cares de ferro. La situació era extranya, el soroll molt peculiar, el respecte de la gent que hi passejava total .... Esperem que no torni a passar mai res així.

Berlín, Berlín

Perquè tot lo bo s’acaba… i les vacances també. De nou a la comarca però ara carregada d’història i de reflexions per anar paint poquet a poquet. Berlín no és la ciutat més bonica que he vist però sí la més interessant. La història ha dibuixat un ciutat sobre una altra, amb constants reconstruccions després de cada guerra. Amb divisions fetes de ciment la ciutat intenta deixar enrere un passat potser encara massa recent.

"ALLÀ ON ES CREMEN LLIBRES, TARD O D'HORA TAMBÉ S'ACABEN CREMANT ÉSSERS HUMANS" HEINRICH HEINE

Algunes fotos, com sempre a:

http://picasaweb.google.com/jess.carol

La teva vida, en 6 paraules...

Partint de la història mínima escrita per Ernest Hemingway: "Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar", l'editor de la revista "Smith", Larry Smith, va escriure un llibre que s'ha convertit en un dels més venuts dels Estats Units. La idea ha corregut per internet i ara hi ha centenars de vides explicades en només... sis paraules.

Es pot descriure tota una vida en només sis paraules? No en sis pàgines, ni en sis paràgrafs, sinó només en sis paraules! Difícil tria, oi? Amb quines t'identificaries? Quines explicarien millor totes les alegries viscudes, els patiments, les sorpreses, les aventures, els reptes, els èxits, etc.?Ernest Hemingway va escriure una història mínima que deia: "Rebaixa: sabates de nadó, sense estrenar."

No és que aquesta frase pogués descriure la vida del popular escriptor, però sí que va inspirar Larry Smith, l'editor de la revista "Smith", per començar una aventura que ha acabat convertint-se en un llibre. Des del seu web va recopilar les sis paraules dites per personatges famosos de totes les èpoques. El resultat va ser "No és com ho havia planejat (memòries en sis paraules per escriptors famosos i obscurs)", una recopilació de cites que ha arribat a la llista dels més venuts al "The New York Times".

La iniciativa de Smith ha corregut per internet i ara ens trobem amb retalls de la vida de centenars de persones explicades en la seva mínima essència. Microrelats expressats amb una imatge i les sis paraules que formen el seu peu de foto com els que es poden trobar a Flickr, on la gent, fins i tot, envia fotos i demana a altres que li posin la història.La BBC ha recollit la idea i presenta des del seu web l'àudio d'una entrevista amb Larry Smith. I l'emissora nord-americana National Public Radio ha creat una galeria de fotos passades, records, mirades o paisatges. La iniciativa ha arribat fins a Youtube, on es pot trobar algun vídeo que recull microhistòries. És clar, tot és trobar-li el sentit.

I les vostres paraules, quines són?

decidir

Si se callase el ruido oirías la lluvia caer… ahir va callar... i de sobte vaig sentir, potser, paraules que dibuixaven un somni. Immòbil, colpasada, sorpesa i sense paraules. Una proposta interessant, una oportunitat s’ha obert pas entre els fantasmes dels últims dies. O potser només ha tornat la realitat encara un xic més borrosa. No ho sé. En un instant, un gir de 180 graus es presentava davant meu. O potser només és una continuïtat lògica... Amb una nova proposta laboral a les mans arriba l’hora de decidir. Necessito però, opinions, consells i abraçades...

...

Encongida, sense sobresortir, passant desapercebuda enmig d’una gran multitud. Una multitud que camina, que avança cap uns objectius que ella... ella no té gens clars, podríem dir que ni tant sols els té. Divaga, observa, s’atura, continua per un camí que poc a poc descobreix que no és el seu, o potser sí. No ho sap. Dubta, torna enrere, canvia de destinació però altre cop dubta. S’atura, pensa i torna a pensar. Potser pensa massa, potser dóna massa voltes a tot plegat o potser no. Potser només és una manera d’intentar fer i escollir el millor però ara, ara ni tant sols sap escollir ni decidir. I no ho ha conclusions. No hi ha idees clares, només idees que de seguida perden la claredat. I una vegada rere una altra. Contínuament, obrint nous horitzons que es perden en mil bocins.

Paraules

Paraules, paraules inesperades, que ens sorprenen, que ens dibuixen un somriure. Paraules que ressonen en el nostre interior i que ens fan pensar. Paraules simples i clares, paraules que potser, també tenen un doble sentit. Paraules dolces i paraules agradables que en fan sentir aquell pessigolleig. Paraules que arriben per sorpresa i que ens fan desprendre, ni que sigui per uns instants, dels maldecaps del dia a dia. Al cap i a la fi però, només paraules…

Si se callase el ruido oirias la lluvia caer

L’escenari del Casal Francesc Macià de Centelles es va convertir en un port on uns mariners ens van explicar històries de les nostres vides. Van arribar missatges de nàufrags, van sentir histories d’amor i desamor, històries que ens despertaven tots els sentiments. Paraules mesurades, buscades i ben trobades. Paraules que ens arribaven i ens feien sentir com uns mariners més. Les històries del senyor Verges, la seva llenceria i les seves anècdotes es barrejaven formant un combinació màgica amb les històries del gran Ismael Serrano. Perquè, una vegada més, vam gaudir d’un gran concert, gran i llarg, més de 3 hores de música, amb 4 bisos... això sí que és un home que viu i sent la música! Com diu Serrano ‘el amor es eterno mientras dura’ o ‘no está perdidio aquello que no fue’ o ‘la esperanza es el sueño de todo hombre despierto’ entre moltes d’altres. Però, els molts versos, jo em quedo amb aquests:
‘Si se callase el ruido oirías la lluvia caer limpiando la ciudad de espectros, te oiría hablar en sueños y abriría las ventanas. Si se callase el ruido quizá podríamos hablar y soplar sobre las heridas, quizás entenderías que nos queda la esperanza.‘


Un concert que ens va deixar sense paraules…


Foto: posta de sol a l’Alguer, una imatge semblant a la que vestia el fons de l’escenari del concert

Roma, al capvespre

Perquè tornem a ser dilluns, i arriba el final de les vacances, el final de la desconnexió i la tornada forçosa a la realitat...S'han acabat els capvespres a la fresca amb la caiguda d'un sol potent que deixa pas a una nit càlida entre restes dels nostres orígens...

'La vida a veces te invita a una ronda, te guiña los ojos, concede una tregua. Quizá sólo dure un segundo este sueño, pero, sin duda, habrá merecido la pena.' Ismael Serrano

Ciao Roma!!!

Perquè tot s'acaba... i els viatges i les vacances també...Després de 4 dies empapant-nos de cultura clàssica i renaixement ha arribat l'hora de tornar. De tornar però, carregades de cultura i d'encara més entusiasme per aquest món romà. Han estat 4 dies de calor, de mal de peus, d'adoquins i de moltes ampolles d'aigua però, tot té la seva recompensa... La Fontana di Trevi, la lloba capitolina, el Vaticà, la basílica, la cúpula i la capella Sixtina, la Via Appia Antica, el Coliseu, les Catacumbes, el Panteó, el Palatí i el Fòrum Romà, Campidoglio, l'Ara Pacis, la Piazza Navona, el Campi di Fiori, Trastevere, el relax a la font i a la Villa Borghese i etc i etc...Totes les fotos a:http://picasaweb.google.com/jess.carol

i altre cop cap de setmana... serà temps de recuperació...

Camí de Roma

El mite clàssic diu que Roma va ser fundada per uns bessos descendents d'Ennes i fills de Mart. Potser aquesta força divina va ser la que ha donat un caràcter etern a la ciutat. Tot i que els seus dies com a capital mundial han passat a millor vida, Roma continua brillant amb llum pròpia, oferint un espectacle monumental.

Permeteu-me que m'hi perdi uns quants dies per comprovar-ho!
Ens retrobem dissabte!

El misteri i la vida del bandoler Serrallonga de nou protagonistes a les Nits a Casserres

Les Nits a Casserres tornen aquest estiu amb dues propostes. Enguany el Consell Comarcal ha optat per oferir dues obres ja conegudes. Els divendres serà el torn de Nits de Misteri mentre que els dissabtes prendrà el protagonisme la vida del bandoler amb Nits de Serrallonga.

El divendres serà el torn de Nits de Misteri, una producció de la companyia Agraïts d’aguantar-nos que ja es va poder veure al monestir al llarg de l’estiu passat. D’altra banda, els dissabtes serà el torn de Nits de Serrallonga, a càrrec de la mateixa companyia, que torna a Casserres aprofitant la imminent estrena de la pel•lícula. Ramon Godino, membre de la companyia explica que enguany han optat per fer les dues obres ja que ‘estan enamorats de les dues’ i que Nits de Serrallonga presenta algunes novetats.

El Consell Comarcal ha apostat de nou per Nits de Serrallonga aprofitant també el final del rodatge de la pel•lícula que s’estrenarà properament com a mitjà també per promocionar la comarca. Esteve Rovira, director del film, ha recordat en la roda de premsa d’aquest migdia que la pel•lícula i les Nits de Serrallonga van néixer paral•lelament. En aquest moment ja s’estan acabant les mescles de so i els efectes digitals.

A partir del 27 de juny els divendres serà el torn de Nits de Misteri i els dissabtes fins el 6 de setembre de Nits de Serrallonga. Tant els divendres com els dissabtes hi haurà dos passis un a 2/4 de 10 i un altre a les 11.

Font; ElTer.net

retrobament

Quina gràcia tu!

Deixant un comentari al blog de l'Anna m'he retrobat amb el blog que una servidora va crear el passat 2006 a través d'un crus de les TIC!

és un senyal?

Foto del cap de setmana a Palamós...Podríem dir.. sol, platgeta, dormir, relax, nutella, amanides diverses, conxites i tresines, on n'hi caben 6 no caben 13, concerts, versions, frikisme, fresqueta, alcohol en grans quantitas, fotos, festa... i ara també, son, molts son...Una desconnexió merescuda!

Totes les fotos a:http://picasaweb.google.com/jess.carol