perduda...

No sé on ets, no et trobo. Potser en algun racó de món que jo no visitaré mai. O potser aquí a la cantonada, o sota la meva finestra. Qui sap, potser ni existeixes. Ja no sé què pensar… no et veig enlloc, no et trobo… només m’he acostat a tu en algun instant molt precís. Però no t’he tocat, no t’he assaborit, no t’he sentit. No he notat la teva presència en mi. A vegades sembla que em xiuxiueges alguna cosa a l’orella, mentre dormo, o potser en somnis. Sembla que em donis ànims, ànims per seguir-te buscant, per seguir endavant, per no abandonar en la meva lluita diària. M’agradaria veure’t de tan en tan, saber com ets, sentir-te, olorar-te, abraçar-te i sentir-te aprop meu. No em creus quan et dic que no sé on ets, que no sé si existeixes realment. Crec en tu com en una fe cega, com en una història sense fonament. Potser és perquè necessito creure en alguna cosa, en quelcom que em faci sentir viva. Et veig com una fita molt llunyana, com un núvol que no tocaré mai. No sé si he de seguir creient en tu, no sé fins quan hauré de seguir somiant històries sense final amb un futur incert. No sé fins quan durarà aquesta agonia, necessito tenir-te aprop per viure. Necessito de tu en petites dosis per seguir el meu camí. Et necessito. On ets FELICITAT?

Absència entre la multitud

Comença a fer dies que viu enmig d’una gran ciutat, entre gent anònima i singular. Un ciutat plena d’estranys que cada dia la trobem pel carrer. Ella se’ls mira amb resignació... no pot dir “bon dia” a ningú... tothom li resulta desconegut... Només de tant en tant una cara amable, potser una dona gran la mira, i sembla que l’entén. Per un moment no se sent tant sola. Sap que hi ha molta altra gent en al mateixa situació, sobretot gent gran perduts en un món on enlloc de sentiments regnen les venes de quitrà...
Es troba en un pis petit, compartit, enmig de la gran civilització. Allà dins se sent feliç, és el seu petit refugi. La por li entra quan ha de sortir i enfrontar-se al dia a dia... Sortir amb pas ferm, plantar cara al món, un món que mai li ha somrigut. Però ella té orgull! Massa fins i tot, i és capaç de fer-se la forta i no mostrar mai les seves debilitats enfront de l’enemic, ni dels amics.
Surt corrent cada dia per no fer tard a classe i de camí només es troba estranys, tot li resulta molt llunyà. La grandiositat de la ciutat li embolica les entranyes, sent la fredor de la gent que divaguen amunt i avall sense conèixer el veí del davant. L’Anna no s’hi acostuma... Ella surt de casa seva i es troba amb un carrer tranquil, amb els veïns del poble, amb les amistats... Ara no es troba més que estranys. Busca una mirada còmplice i només es troba mirades de desconfiança. Hi ha instants en què sent veritable por d’estar sola entre tanta gent... Té la sensació de desconèixer el món que l’envolta, té por que aquest món l’ofegui.
Esperant que arribi el metro només veu cares desconegudes que passen desapercebudes entre la multitud. Se sent un soroll de fons. És el metro que s’acosta. Ella només veu un túnel que sembla portar a la fi del món. Qui sap... potser un món millor! O potser no hi ha més món enllà del túnel... Li agrada imaginar, deixar-se anar... però ara només es troba reprimida entre un món en el que no hi encaixa.
Puja al metro intentant trobar un lloc on agafar-se, obrint-se camí entre cossos desconeguts que l’empenyen per tot arreu. Les mirades frívoles es creuen entre els viatgers. Sembla que tothom desconfia de tothom. L’Anna no n’és cap excepció... La gran ciutat no li agrada. Enyora la vida del poble. Comença el viatge que, per sort o per desgràcia, ja sap on la portarà... algun dia li agradaria canviar, poder anar a un altre lloc, és igual quin, però canviar la rutina i gaudir de la vida.
Les parades van passant i van canviant els companys de viatge, si se’n poden dir companys... l’Anna se’ls mira.. intenta saber què s’amaga darrere cada persona. Mai se sap... S’imagina les seves possibles vides, ho medita, ho canvia, ho pensa, tot i que al cap i a la fi, mai en sabrà res... Potser només li serveix per distreure’s o per pensar en altres coses que no siguin les seves. Ells es troba ben perduda... però és massa orgullosa per reconèixer-ho. De sobte una veu ja familiar, la megafonia, anuncia la seva parada. S’obre camí entre els estranys per poder baixar.
Surt al carrer i la llum del sol l’ajuda a despertar-se. De cop i volta s’ha d’aturar. Travessar la Gran Via no és cosa fàcil a les 8 del matí. Unes senyals lluminoses l’obliguen a aturar el seu pas mentre una altra senyal dóna pas als vehicles amb motor. Tot el món s’ha de regir per aquestes absurditats? No podríem canviar-ho? Fer un món millor... el seu somni.. No hi pot fer més, és una idealista, una somia truites dit en altres paraules. En pocs segons una multitud s’aplega la seu voltant esperant poder travessar. Al cap d’uns minuts els llums canvien de colors i es canvien els papers, ara ella ja pot continuar el seu camí.
Finalment passa la porta de la facultat. Sembla que hagi entrat en un altre món... Regna la calma i les cares de son.... Els estudiants van amunt i avall cercant la seva aula. L’Anna comença a trobar cares conegudes, pot començar a dir “bon dia” i això li dibuixa un somriure cada matí. Entra a la seva aula i comença un nou dia...


“Mai no som tant feliços ni tant desgraciats com ens imaginem.”
François de la Rochefoucauld

Dimecres 9.30, últim examen. Ara només podem esperar les notes amb esperança i amb resignació… i mentrestant què? Doncs no deixar passar l’oportunitat de gaudir pel simple fet de no fer res… Passar hores al sofà davant la caixa tonta, escriure, llegir, quedar amb els amics i sortir… El cafè, el moment màgic de quedar amb els amics per fer un cafè. Un excusa… segurament, però un gran moment, una gran oportunitat per trobar-te amb tot aquells a qui necessites veure, amb qui necessites parlar, amb tots aquells que et donen suport moral mentre tu estàs tancada a casa estudiant “pollancres i roures” i llibres, i literatura i poetes clàssic… Petits moments de màgia, petits moments carregats de cafeïna i de bona companyia, d’amics.

Com diuen els Pets; una estona de cel...

...estudiar...

Un munt d’apunts i llibres s’amunteguen sense fre damunt la taula. Pels universitaris significa que s’acosta el juny... Un mes dur. Ens hi juguem molt i ningú se’n fa la idea. És el nostre futur, la llicenciatura que esperem que algun dia arribarà... Ens deixem els colzes sobre la taula i a les biblioteques, i les llàgrimes cauen davant l’esforç perdut amb un suspens injust. Les eminències que donen classe també s’equivoquen. Viuen en el seu núvol inflat. Per més eminències que siguin molts d’ells sempre seran un pèssims pedagogs... Però el món està muntat així.
A dos quarts de tres s’han acabat les classes.... i ara què? Ara queda tot un mes de treball intens. Davant meu un munt d’informació acumulada en molt poc temps espera ser devorada per les meves entranyes. Avui en dia el pitjor mal de l’home és la saturació d’informació. Per naturalesa som incapaços d’absorbir aquests nivells i tot plegat ens porta a un estat d’angoixa permanent gens recomanable per a cap ésser humà. Com tot l’angoixa és bona, però amb mesura... Una mesura que molts pocs són capaços de trobar.
Són dies en què una mosca és capaç de distreure’ns durant hores... i després el remordiment i l’angoixa causada per aquest fet ens roseguen el cervell durant dies... Però som tossuts i seguim, i seguim fins que se’ns clouen els ulls i arribem a somiar damunt de tot el que ens hem de ficar al cap perquè un dia determinat ho puguem escopir sobre el paper, i perquè després trobem el nostre nom en una llista amb un bona nota al costat... Acadèmicament estudiar és això! Llavors ve allò tant bonic de la realització, la formació i la realització personal.. Bé, cadascú que s’ho miri com vulgui... és cert que ens formem com a persones però a base de molt sacrifici que desgraciadament ningú reconeix... I sinó quants cops hem sentit allò de: que viuen bé aquests estudiants sense forte res! O no?

Dies

Dies obscurs vaguen en el buit. La sordesa, intencionadament m’afecta. La vista, veu més enllà del mar. El tacte aconsegueix sensacions agradables. L’oïda sent el q li interessa. L’olfacte només nota l’aire carregat i el gust percep grans amargs que gairebé no pot superar.
Dies feixucs em volten. Deixant un rastre àcid i una remor d'ortigues al cos. El braç cansat es deixa caure sense por amb un intent fracassat per alliberar tensions. I el mocador, es deixa caure suaument per entre pensaments impurs carregats de bona fe.
Dies intencionats m’ataquen. M’intenten descobrir utilitzant mals mètodes que encara pus resistir. Em paren les millor trampes que tenen, intenten mantenir l’equilibri, no es possible. A vegades caure és més fàcil del que sembla, i aixecar-se, molt complicat sense una ànima en qui confiar.
Dies neguitosos humitegen el que troben. Omplen llàgrimes amb els mes tristos sentiments. Llàgrimes vessades donen testimoni. Aquest moltes vegades insultat per qui més el comprèn, o falsos testimonis que acaben d’humitejar el que en cara queda eixit.
Dies fracassats van quedant enrere. Infinits intents inútils per pujar paret, o encara, per posar fonaments. Gairebé per cavar-te la tomba i així, deixar intents frustrats el més enrere possible.
Dies inútil em desperten, obligant-me a començar una nova jornada, de segur carregada de contundents ventades que m’obligaran a caure, ventades plenes d’ignorància i hipocresia. Moments més tard hauré de tornar a aixecar les alegries que suposadament hauran sorgit del no res.
Dies angoixats em travessen, com una llança enmig del cor, deixant així el dolor al descobert, perquè qualsevol àguila vingui a estripar-me la vida, i així no haver de patir més.

viure en present

Què m’està passant? Em sento incòmoda a tot arreu. No trobo el meu espai, ni el meu ritme de vida. Noto que passen els dies i les setmanes com si res. No els visc, no els sento...Sona el despertador i només tinc ganes de tornar a ficar-me al llit. No sé com posar ordre a tot aquest desgavell que em consumeix. No sóc jo, jo només sóc feina, treballs, estrès, presses... no sento l’aire sobre la meva pell, no sento el fred ni la calor, no tinc temps de sentir alegria ni tristesa. Potser ja he perdut fins i tot la capacitat de sentir. Potser només serveixo per pensar en el futur immediat; on he d’anar ara? Què he de fer demà?.. i avui? I ara mateix? Perquè no puc viure en present?
No tinc vida pròpia, ara la meva vida la configuren les meves putes obligacions. Només faig el que toca, no faig res que em vingui de gust, i és que no tinc temps... i, últimament, ni ganes.
Em consumeixo, em podreixo per dins. Potser aviat deixaré fins i tot de respirar. Potser aquest dia serà el retrobament amb mi mateixa.

Deixar passar les oportunitats… totes i cada una sense donar-me opció a un petit canvi en al meva vida. Paulo Coelho diu que si tinguéssim més present la mort valoraríem molt més la vida i mai deixaríem de fer aquella trucada tant desitjada. Té tota la raó. I jo sóc el perfecte exemple d’aquests que no fan mai res per… no el sé el perquè… potser per por? Per manca de saber improvisar? D’arriscar? No ho sé… cada cop tinc més por de tot, por de canviar alguna cosa de la meva vida,. Cada dia demano a crits un canvi, una alegria… i quan en tinc la oportunitat.. em faig enrere… no fos cas que arrisqués i no sortís bé. Fins q arribarà el meu dia i no hauré fet res d’emocionant. Potser la mort ens hauria d’amenaçar una mica més a tots i cadascun de nosaltres...