I descobrim, dia rere dia que la vida és injusta. És injusta pels més petits i també pels més grans. Amb una mica de sort s’arriba a una certa edat i tot es complica. La vida no perdona ni durant els últims anys que ens queden. No podem passar una vida tranquil•la, no poden gaudir del temps perquè se'ns escola entre els dits.
I què passa quan ens fem grans? amb una mica de sort passem dels 80 en bones condicions de salut després d'una vida dura on el treball i el sacrifici han estat a taula cada dia. I passem els 80 i comencem a ser conscients de que tot té un final i que el nostre, segurament, no és gaire lluny. Ens agrada pensar que tot i això, potser, aquests últims anys els passarem tranquils, aprofitant les estones de sol, entre converses sobre batalletes passades.
Però no, ni durant aquests últims anys que ens queden se'ns perdona.Arriba el moment de les malalties, de veure que no et pots valdre per tu mateix i de començar a fer-se la idea de que ens convertim en una càrrega familiar. Ens han d'acompanyar a les visites amb el metge i a comprar. I ens han de consolar també, quan veiem com perdem la salut en mans de noves malalties que, només amb una paraula, ens desfan en mil bocins.
FOTO: Tiergarten; el pulmó verd del centre de Berlín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada