Cau el sol, esgotat,
deixant pas a una nova nit.
Una de les moltes nits
que s’amunteguen en un racó.
Respiro, prenc alè,
ferides que són part del meu present.
Miro lluny, enrere,
mentre avanço, descalça,
per un camí ple d’espines.
El món cau mentre intento fugir sense èxit.
Les espines es claven,
penetren, i no cicatritzen.
Floreixen de nou a cada sortida del sol,
a cada alba reapareixen
mentre unes sobre les altres
es converteixen en una muntanya
que no sóc capaç d’escalar.
deixant pas a una nova nit.
Una de les moltes nits
que s’amunteguen en un racó.
Respiro, prenc alè,
ferides que són part del meu present.
Miro lluny, enrere,
mentre avanço, descalça,
per un camí ple d’espines.
El món cau mentre intento fugir sense èxit.
Les espines es claven,
penetren, i no cicatritzen.
Floreixen de nou a cada sortida del sol,
a cada alba reapareixen
mentre unes sobre les altres
es converteixen en una muntanya
que no sóc capaç d’escalar.
1 comentari:
direu que sóc pesada amb depèn de quines coses. Jo sempre dic el mateix...la vida és una camí on hem d'aprendre, desaprendre i reaprendre moltes coses...
una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada