...

Encongida, sense sobresortir, passant desapercebuda enmig d’una gran multitud. Una multitud que camina, que avança cap uns objectius que ella... ella no té gens clars, podríem dir que ni tant sols els té. Divaga, observa, s’atura, continua per un camí que poc a poc descobreix que no és el seu, o potser sí. No ho sap. Dubta, torna enrere, canvia de destinació però altre cop dubta. S’atura, pensa i torna a pensar. Potser pensa massa, potser dóna massa voltes a tot plegat o potser no. Potser només és una manera d’intentar fer i escollir el millor però ara, ara ni tant sols sap escollir ni decidir. I no ho ha conclusions. No hi ha idees clares, només idees que de seguida perden la claredat. I una vegada rere una altra. Contínuament, obrint nous horitzons que es perden en mil bocins.